El septenari fonamental

Des dels temps més antics, l’observació del cel nocturn va fer que els homes diferenciessin certs astres entre la multitud d’estrelles escampades pel firmament. Aquests astres apareixen com a independents de les constel·lacions d’estrelles fixes en el cel, donada la seva característica de mobilitat aparentment erràtica.

Gràcies a aquesta característica, aquests astres se’ls va posar el nom de Planetes πλανήτης que en grec significa vagabund o errant.

Aquestes estranyes estrelles semblaven capritxoses pel fet de no moure’s sempre en la mateixa direcció. Avancen cap a les estrelles fixes en el sentit del Sol o de la Lluna; s’aturen per retrocedir després, i s’aturen de nou, abans de reiniciar la marxa directa. Degut al seu comportament erràtic i, molt probablement, a que aquests astres acompanyaven sempre, amb la seva presencia, la narració d’històries a la que tan aficionats són homes i dones, especialment, quan es reuneixen al voltant d’un foc a la llum de la lluna. Així, van establir en els planetes una afinitat amb els homes que els va permetre que aquests entressin a formar part de les seves històries, adquirint atributs humans i divins en una imaginació projectada a en la volta celestial. Se’ls va buscar atributs humans que al llarg del temps s’han anat actualitzant i adaptan a les transformacions socio-culturals, la síntesis d’aquest ferment del mite, profun i llunyà, ha portat a distincions molt particulars.

Aquests astres errants efectuaven al cel el mateix trajecte que la Lluna i el Sol. Per tant, es va assimilar aquestes dues grans lluminàries a les cinc estrelles errants, i d’aquí va sorgir el Septenari, que és primordial en Astrologia.

Era natural atribuir la influència més poderosa al Sol, que dirigeix l’activitat humana; venir després la Lluna, reina de la nit; després, els Planetes pròpiament dits. Venus, la primera a brillar en el crepuscle, quan no precedeix a l’alba, va ser notada des de temps molt antics. El mateix que Mercuri, petit astre ràpid, que es pot veure a les rodalies del Sol. Mart un astre vermell, de brillantor variable, però de decidit resplendor, va ser considerat agressiu i es va convertir en el Déu de la guerra. El majestuós cap dels déus va ser reconegut en el bell planeta blanc que anomenem Júpiter, equivalent al Zeus grec. Es van seguir finalment els moviments d’un planeta sense resplendor y distant que semblava exiliat de les profunditats de l’espai, Saturn, considerat pesat i trist. Buscant-se a si mateix en els planetes, l’home no va tenir dificultat de retrobar-se al septenari.

Aquestes observacions generals ens permeten col·locar els planetes en parelles per tal de fer valer, mitjançant la comparació, les seves característiques.

 

Mentre Mercuri rau en posició neutral. Com l’adolescent, a dues aigües entre l’infant i l’adult.

En Mercuri es va reconèixer la seva pròpia mobilitat, les seves fluctuants ocurrències, la versatilitat, els seus àgils rampells, la rapidesa de gestos i la vivacitat d’esperit. És com un esquirol engabiat, sempre està en activitat, és el moviment perpetu. Manipula tot i a tot li atribueix adjectius generals trivials, sense solidesa ni profunditat, Mercuri salta, guimba, riu, fa broma i diverteix. Superficialment apte per a tot, no s’especialitza en res; impressionable i canviant, no té caràcter, i això el caracteritza. S’assenyala la seva neutralitat col·locant al centre del Septenari Planetari, pateix totes les influències i roman indecís, inconnex o dispers fins al seu sexe mateix. Com res li és estrany, és l’intermediari obligatori en què tot repercuteix. Però això ens porta al concepte del Mercuri dels Savis, al Hermetisme. Acontentem aquí amb comparar-ho en l’esquema anterior amb Júpiter i amb Saturn, amb el Sol i amb la Lluna, amb Mart i amb Venus.

Júpiter simbolitza tot el que és ascendent. És el pensament dirigent en l’home, la dignitat que se sent responsable i que regna sàviament sobre el conjunt de la personalitat. Consciència, justícia, equitat, noblesa, generositat i grandesa d’ànima es revelen a Júpiter.

Saturn per oposició, assenyala tot el que és pesat, compacte, dur i material. Lliga a la terra i torna esclau de les necessitats, és el que força a l’home a treballar per alimentar el seu cos. Déu morós, torna previsor, avar, egoista i mesquí. Però als defectes saturnins corresponen també qualitats que, encara que no siguin amables no per això són menys precioses.

El Sol és tan radiant com Saturn és ombrívol. La seva calor anima els éssers vius, que s’alegren amb la seva llum. Desperta els adormits a l’activitat de la intel·ligència, el mateix que a la del cos. Els seus preferits són els artistes, poetes, visionaris, pensadors de geni, però a tots ens confereix la raó, la qual hem d’aprendre a utilitzar sàviament.

La Lluna ens il·lumina amb incertesa a la nit, com ho fa la imaginació, quan el raonament s’atura. Aquest és l’astre del somni, que pot revelar-se lúcid. Succeeix que de vegades endevinem amb justesa, i hem imaginat així el nostre saber, abans de controlar la seva exactitud relativa. La Lluna ens ensenya a la seva manera, i faríem mal a menysprear el que revela als lunars de geni.

Mart es converteix en nosaltres en la força motriu, la rauxa, l’impuls al qual repugna el repòs. Necessita actes, preferentment violents; esclata en còlera i es mou sense fatigar-se. Somiant només en la conquesta, brama i actua amb massa freqüència amb impulsiva brutalitat.

Feliçment està destinat a trobar-se amb Venus, de la qual no pot prescindir, perquè assegura el seu equilibri. Ella li torna el que ell malbarata, perquè ella és la suavitat reparadora de les forces vitals. Gaudint del repòs, ella l’hi fa compartir el goix de la calma i ell reprèn així les energies esgotades per l’ardor de l’activitat. Venus és la mare dels éssers vius, als quals, amb la seva activitat, cuida i sosté. Amb la seva fertilitat, fa créixer i cuida el que és preciós.