Tipologies bàsiques i les etapes libidinoses

El Dr. Corman va elaborar un conjunt de tipus bàsics de referencia, mitjançant la combinació de les dues lleis de la dilatació-retracció, tonicitat-atonia. Aquests tipus bàsics i les seves correspondències amb els estats freudians faciliten la finalitat de copsar la totalitat del rostre i l’avaluació psicològica de l’ésser de manera sintètica.

Els quatre tipus bàsics son:

Dilatació extrema

És la tipologia dominant. Expressa la força d’expansió activa, en què la tonicitat és menor que l’atonia.

Retracció lateral

Expressa la força de l’expansió activa, en què la tonicitat és més gran que l’atonia. És el primer grau de retracció dinamitzant.

Retracció frontal

Expressa la força de l’expansió controlada per les forces de conservació, en la qual la tonicitat és igual a l’atonia. Aquest segon grau de retracció és interioritzant.

Retracció extrema

Expressa la força de conservació dominant, en la qual la tonicitat és inferior a l’atonia. Aquest tercer grau de retracció és la inhibició.

Aquests quatre tipus bàsics tenen un paral·lelisme amb les etapes de madures de al persona, la infància seria la dilatació extrema, la retracció lateral la adolescència, la retracció frontal la etapa adulta i la retracció extrema representaria la tercera edat. En realitat l’ésser humà no recorre totes les quatre etapes dels tipus bàsics en el seu procés vital, però guarda durant tota la seva vida un tipus dominant en el qual els diferents components es dibuixen lleugerament. Utilitzant la metàfora de l’arbre, el tipus dominant correspon al tronc, aquest condueix cap a les arrels de l’ésser i permet trobar els seus desitjos i les seves pors, la seva escala de valors i els seus comportaments mentals, expressa el comportament de la seva personalitat.

Els signes que revelen aspectes dels altres tres tipus i que poden constituir antagonismes, si són molt heterogenis, representen les ramificacions i la possibilitat de progressió, però també els riscos de regressió, per tant, expressen la complexitat de la personalitat.

Els estadis evolutius descrits per la psicoanàlisi s’ajunten amb el procés morfològic de creixement cap a la maduració progressiva. La metàfora de la casa de Sigmund Freud, ofereix una síntesi explicativa molt gràfica. Freud a partir de l’esquema platònic de la ciutat, representa l’aparell psíquic com una casa de tres pisos. El pis mitjà i la planta baixa representen el “Jo” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sigmund_Freud#El_jo) conscient que pateix les pressions contradictòries procedents del “Allò” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sigmund_Freud#L.27all.C3.B2) i les prohibicions procedents del “Súperjo” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sigmund_Freud#El_superjo). El tercer pis representaria el “Súperjo”, allotjat en bona part a l’inconscient. Del soterrani, el celler, vénen els impulsos inconscients del “Allò”, reserva d’energia que busca imprimir les seves exigències al nivell de la consciència des de els instints.

Morfopsicológicament, dividim el rostre en tres parts que metafòricament equivalen a la casa de tres plantes, de forma molt similar al sistema de Freud. El pis inferior correspon a la zona mandibular, el cervell reptilià i les seves funcions motores e instintives. El pis mitjà correspon a la zona de les fosses nasals, zona cerebral de l’hipocamp, amígdales i sistema límbic, funcions de memòria espacial e intel·ligència emocional. El pis superior correspon als ulls i al front, correspon a les funcions dels lòbuls del neocòrtex frontal, son les funcions del pensament superior, funcions rectores, executòries i censores. Així com la imaginació, la abstracció, la lògica i la capacitat de planificació i anàlisis.

Els antagonismes en el caràcter de la persona es veuen reflectits en els antagonismes de la morfologia del rostre. Per exemple, contra més pertorbadors són els impulsos, més antagonismes hi ha entre el pis inferior del rostre i la part rectora del pis superior. Al contrari, com més enriquidors són els impulsos més harmonia hi ha entre el pis inferior i la resta del rostre. Cal remarcar que el marc (l’ossamenta que emmarca el rostre) expressa generalment les reserves inconscients, contra més ample és més buscaran els impulsos expressar-se. El pis en expansió (el més gran) indica la naturalesa de l’impuls més gran. De la part alta, ve la pressió de la censura moral, normes imposades per l’entorn, que intenten rebutjar els instints. De la part mitja ve la necessitat d’afecte i la dependència emocional, el valor sentimental. Els forts antagonismes creen tensions internes que poden conduir a crisis i trastorns. Tot depèn del grau i de la capacitat de gestió de la tensió, en molts casos quan es troba una canalització sana a les tensions es torna una font de creativitat que impregna un caràcter apassionat.

La estructura de la part superior construeix el “Súperjo”, en part inconscient. Morfopsicológicament, contra més exigent i censor és el “Súperjo”, més retret apareix el pis superior de la cara. Al contrari contra més dilatat està el pis superior menys controlats estaran els instints del pis inferior. També la relació marc-receptors expressa igualment el control exercit sobre els impulsos, així com el grau de retracció frontal.

Pel que fa al funcionament de l’aparell psíquic, sabem que hi ha uns mecanismes de sublimació que tenen el paper de canviar l’angoixa nascuda de les tensions internes i els conflictes causats per l’enfrontament conscient-inconscient. D’aquesta manera quan el rebuig priva a l’individu de vies per canalitzar les seves forces vives, la sublimació transferirà les seves forces cap a una finalitat socialment acceptable. Al llarg de la construcció de la psique, la libido, entesa com a energia psíquica o impuls de manifestació, primer és narcisista i s’expressa pel sentiment d’omnipotència de l’infant en un mon indiferenciat; després passa a ser l’objecte, conforme aprèn a diferenciar-se, imitant i traduint el comportament adaptat a la realitat de l’adult. Al constatar que la nostra evolució afectiva reposa sobre el desenvolupament sensomotor, Freud va poder establir la noció de fases libidinoses. Aquestes quatre fases poden correspondre a les quatre fases o quatre grans tipus bàsics definits per la Morfopsicologia;

El Dilatat / Fase Oral

El Retret / Fase Anal

Retracció Lateral / Fase fàl·lica

Retracció Frontal / Fase Genital

 

La fase oral manifesta el tipus Dilatat Extrem, aquesta fase oral va des del naixement fins al deslletament. La font de la libido, la sensibilitat, se situa a la zona bocal i també sobre tota la superfície de la pell. L’objecte de la libido, és el pit del qual s’alimenta. La finalitat de la libido és el desig d’incorporar l’objecte. L’angoixa d’aquesta fase és la de la por a ser  devorat, la sexualitat és auto-eròtica i narcisista. La relació amb l’altre no és analítica, la seva manera de funcionament és la dependència absoluta, la fusió amb l’altre, en aquest cas hi ha confusió amb el Jo i els impulsos, així com entre el Jo i el no Jo, és a dir, l’exterior. D’aquest fet, el mecanisme de defensa d’aquesta fase és la negació de la realitat, acompanyat de condensació i confusió, el rebuig passa per la repressió o l’exasperació dels sentits, mentre que la sublimació es manifestarà en la expressió verbal i gestual. La psicopatologia aquí pot declinar a través de la psicosi maniacodepressiva, la neurosi histèrica i en l’estat límit d’anorèxia-bulímia. La pèrdua d’aquest vincle amb la font d’alimentació es la por a l’extinció. El prohibit d’aquesta fase és el canibalisme. Hi ha trets de caràcter oral en tota constitució normal: permeten prendre plaer al alimentar-se i en besar, però, si preval de manera excessiva, s’expressa en particular mitjançant altres trastorns psicopatològics com: la necessitat de suport, de protecció, la golafreria, però també la incapacitat a estar sol. La dependència amb l’altre o la dependència a la presa de substàncies tòxic-addictives.

Morfològicament, en el tipus Dilatat Extrem el marc del rostre és ample, de modelatge rodó, receptors carnosos, sobretot la boca, dents separats, sovint amb el lòbul de l’orella carnós. Cabell fi i llis, de fixació feble i poc abundant. El cos presenta actitud relaxada, desig de tocar, gran desenvolupament de l’abdomen i feble motricitat. El tipus que expressa la primacia de la funció vegetativa d’absorció correspon a una tendència a una fixació, a un desenvolupament afectiu sortit de la fase oral.

La fase oral es divideix en dos:

Fase Oral Passiva / Dilatat àton

Fase Oral Activa / Dilatat Tònic

La psicologia del Dilatat Extrem (àton):

Conjunció de hipo-sensibilitat i híper-receptivitat. Exigeix ​​un entorn de protecció, d’aquesta manera, el nen massa temps marcat per la dilatació no sap administrar el seu desig de demanda oral. Per tant necessita una educació ferma que li proporcioni un ideal.

L’ésser viu molt marcat per la fase oral està guiat alhora pels seus impulsos i pel seu entorn; en el terreny actiu s’apuntala sobre les seves possessions, d’aquesta manera és sensorial, pràctic, pragmàtic i concret, en el terreny relacional necessita de suport, d’allí que sigui permeable, conciliador, conformista i optimista.

En el terreny intel·lectual la seva trajectòria és global, es lliga a un detall fortament investit (convencional), per tal raó és obert, curiós, realista i imaginatiu.