Stonehenge i la observació de la Lluna

Ara sí, ens podem atrevir a dir que l’astrologia va començar amb l’admiració i acurada observació de la Lluna. La fascinació que ha tingut la humanitat per la Lluna des de l’antiguitat i la importància que se li donava ho demostren els més antics testimonis de la cultura ancestral en diferents parts del món a través de les pintures rupestres de l’Edat de Pedra, l’orientació de les tombes megalítiques i els monòlits, menhirs i cercles de pedres com ara el misteriós monument astronòmic megalític de Stonehenge del qual en aquest article explico com es relaciona amb l’observació de la Lluna i la predicció dels eclipsis. Però per arribar aquí, abans és necessari una mica d’informació astronòmica.

Vist des del nostre punt d’observació, la Lluna i el Sol giren al voltant de la Terra, aparentment, sobre un fons estel·lar fix. L’òrbita circular que el Sol completa en un any forma un pla geomètric que intersecta amb l’esfera celeste anomenat eclíptica. Els planetes del sistema solar i la Lluna es mouen en plans molt propers a l’eclíptica. En concret, el pla que la Lluna descriu amb la seva òrbita té una inclinació de 5º respecte a l’eclíptica. En una visió projectada des de les estrelles fixes, l’òrbita aparent del Sol (eclíptica) és en realitat l’òrbita de la Terra al voltant d’aquest. Des d’aquesta perspectiva és el Sol el que es manté fix i les òrbites dels planetes giren al voltant d’ell. És la Lluna l’únic astre que en realitat gira al voltant de la Terra. Aquesta en la seva òrbita al voltant de la Terra es creua en dos punts amb el pla de l’eclíptica, un ascendent i un altre descendent. Aquests punts d’intersecció amb l’eclíptica es troben en posicions oposades en el zodíac i es diuen Nodes Lunars. Aquests punts tenen gran transcendència en l’observació dels moviments de la Lluna ja que intervenen en el fenomen dels eclipsis, fenomen que depèn del alineament del Sol i la Terra amb l’alineament dels nodes, es a dir les òrbites de la Lluna i la Terra. El Sol i la Lluna s’alineen en conjunció quan hi ha Lluna nova i en oposició quan hi ha Lluna plena, així es produeix eclipsi solar quan hi ha Lluna nova i eclipsi lunar quan hi ha Lluna plena.

L’home antic experimentava amb gran intensitat el fenomen dels eclipsis, doncs representava profundes pertorbacions de l’ordre natural de les coses. Expliquen algunes llegendes de l’antiguitat que quan es produïa un eclipsi era per que un drac s’empassava el Sol o la Lluna i després l’expulsava de nou per la cua. Per això als nodes lunars també se’ls anomena Cap de Drac (al node nord) i Cua de Drac (al node sud). Davant la presència d’un eclipsi de Sol o de Lluna, les persones de l’antiguitat experimentaven una mena de sensació de xoc, barreja de reverència, paüra i superstició sovint acompanyada de tota mena de mals auguris. Però també per a alguns despertava una gran experiència espiritual de reverència davant les forces de la naturalesa, com probablement sentirien els sacerdots o druides que van construir el monument megalític de Stonehenge. Aquest és un dels monuments culturals més significatius de l’antiguitat i potser l’únic relacionat amb la precisa observació de la Lluna i els seus cicles. El monument astronòmic megalític de Stonehenge es troba en l’altiplà de Salsbury, al sud d’Anglaterra i consisteix en una disposició circular múltiple d’enormes pedres, muralles artístiques en forma d’anell i turons que, gràcies a les observacions del moviment del Sol i de la Lluna realitzades durant segles, van ser col·locades de manera que permetien predeterminar els fenòmens més destacables dels moviments del Sol i la Lluna. Això s’aconseguia mitjançant la utilització de les diferents marques realitzades sobre el terreny com a punt de mira per a l’observació (avui encara poden realitzar observacions amb un error de menys de 1r).

Stonehenge (en la seva forma actual) va ser construït en tres etapes entre el 2000 i el 1500 a.c (la seva forma anterior no s’ha pogut determinar). Tres diferents grups d’habitants van poblar consecutivament l’àrea de Salsbury i van realitzar actuacions sobre Stonehenge. La part més antiga (Stonehenge I, 2000 aC) va consistir en els anells externs amb dos pujols, la “avinguda” amb diversos megàlits i els “forats d’Aubrey“. Aquesta disposició ja permetia la determinació dels equinoccis (dia i nit d’igual durada) i dels solsticis (dia més llarg i dia més curt), constituïa un calendari d’estacions i adicionalment (i això és sensacional) permetia determinar tots els eclipsis de Sol i de Lluna amb total exactitud de dia i hora.

Si bé els constructors de Stonehenge no sabien res sobre la línia nodal, a través de l’observació de les canviants sortides del Sol i de la Lluna per l’horitzó est al llarg de generacions, van poder comprendre que només podia produir-se un eclipsi quan la Lluna se situava sobre l’òrbita del Sol (eclíptica) .També sabien que els eclipsis es produeixen de forma molt irregular i que segueixen un cicle de 18,61 anys. I això malgrat que, en aquells temps, encara no se sabia operar amb decimals.

El cercle dels “forats d’Aubrey” (nomenat així a causa de la seva descobridor, Aubrey) s’utilitzava per a aquesta fi com una mena d’ordinador (es podria anomenar perfectament àbac astrològic). El cercle conté 56 forats. Si comencem pel forat número 56 i cada any desplacem una pedra de senyalització 3 forats en el sentit de les agulles del rellotge, al cap de 18 anys s’arriba al forat número 54 i l’any següent el cicle comença de nou en el forat nombre 1. Després de 18 anys més, la pedra de senyalització està situada al forat número 55 i el tercer cicle comença en el forat número 2. Finalment, després d’altres 18 anys, s’arriba una altra vegada de nou al forat número 56, amb la qual el cicle es tanca.

Els constructors van solucionar el càlcul amb decimals de forma enginyosa: tres vegades 18,61 anys fan 55,83 anys (gairebé 56). L’error produeix una inexactitud que s’ha de corregir traslladant la pedra un forat després de cada 360 anys. En conseqüència, el moviment anual de la pedra (tres forats) descriu un angle de 19º 17′ 08 “(que és pràcticament igual al moviment natural retrògrad del Node Lunar en un any: 19º 20′ 08” seria exacte). Així doncs, mirant des del centre del cercle cap a l’horitzó per sobre de la pedra de senyalització (en el corresponent forat d’Aubrey) podia conèixer tots els anys la posició del Node Lunar (sense veure-ho físicament). Com el Node Lunar és un punt de tall amb l’eclíptica, només allà es poden produir eclipsis. Mitjançant mecanismes de càlcul addicionals sobre aquest fantàstic anell de 56 forats es podia fins i tot determinar el dia i l’hora de l’esdeveniment. Fins fa pocs anys no es creia que aquest tipus d’assoliment intel·lectual hagués estat a l’abast dels “primitius” homes del principi de l’Edat de Pedra anglesa. Probablement Stonehenge no va ser només un calendari solar i lunar sinó que també va ser un lloc de culte religiós.