Biografia d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet neix a Reus el 25 de juny de 1852 a les 9:30 del matí, segons l’acta de baptisme conservada als arxius parroquials de l’església de Sant Pere de Reus. La família de Gaudí pertany a un col·lectiu de menestrals calderers de varies generacions. Durant la seva infància, el taller dels seus pares s’especialitza en la construcció de tubs i recipients de coure per a la indústria de la destil·leria d’aiguardent. Així de bon començament, essent molt jove, ja pren contacte directe amb el treball artesanal per elabora de formes i volums. Gaudí des de petit pateix una malaltia artrítica crònica que l’acompanyarà tota la vida, bona part de la seva infància en lloc de córrer pels carrers com els altres nens, la passarà enganxat als faldons dels seus pares, embadalit amb un entorn d’adults que treballa sense descans. Recipients de diverses dimensions, tubs i espirals com les serpentines utilitzades en la destil·lació, s’elaboren amb tècniques que els mestres calderes dominen a la perfecció, en un temps en que el treball artesanal es va transformant mitjançant la mecanització i la innovació tecnològica. És l’època de les primeres fàbriques tèxtils, on una nova burgesia industrial catalana inverteix els diners guanyats amb el comerç sorgit de les ja excolònies de la ultramar atlàntica, en la emergent indústria catalana. El mateix Gaudi quan encara era un marrec, treballà durant un curt temps a la fàbrica de filatures de coto el Vapor Nou de Reus, la seva tasca era encarregar-se del bufador que mantenia viu el foc de sota la caldera. En aquells moments Gaudí estudiava als  escolapis de Reus, on les famílies humils tenien accés gratuït a la ensenyança bàsica per als seus fills. En aquells temps era normal que els nens de les famílies humils fossin estimulats per treballar ben aviat. Però la forma de millorar les condicions familiars no era només treballant, també havia que estudiar, el coneixement i la cultura eren un valor preuat.

Jordi Elias estudiós de la vida de Gaudí, explica que l’amo del Vapor Vell es trobà amb el nen Gaudí llegint un llibre en un racó de la fàbrica. Joan Tarrats, l’amo de la fàbrica, lluny d’enutjar-se, s’apropa a un Gaudi espantat per preguntar-li al noi que llegia, aquests li ensenyar un llibre d’aritmètica. Sorprès per l’interès del jove i pot ser intuint el talent que aquests atresorava, el dia següent li regala un llibre de geometria. Més endavant parlarà amb els pares per tal d’aconsellar-los a que el nen segueixi els estudis. Es possible que també els ajudes econòmicament però no es segur, també hi ha registres de la venda de propietats heretades de la mare, molt possiblement per pagar els estudis d’ambos fills. Tan Antoni Gaudí, com el seu germà Francesc, un any més gran, van poder seguir els estudis. Més endavant Francesc es llicenciaria en medicina a la universitat de Barcelona, i Antoni es faria arquitecte estudiant a la Llotja i a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona.

Gaudí treballà com a delineant per diversos arquitectes importants de barcelona, mentre estudiava la carrera. Es viuen temps difícils en una barcelona apretada dins les seves muralles, aglomerada per tota mena de gent, vivint en habitacions llogades que sovint eren rellogades per poder pagar al llogater. És una barcelona plena de tallers d’artesans experimentats amb els que Gaudí pren contacte directe mentre forja el seu eclèctic saber. Ell mai a sigut un bon estudiant, com mostren els expedients acadèmics. En el que més destaca es en dibuix i en els treballs manuals, on molt aviat començarà a demostrar el seu talent. Durant el període d’estudiant treballa en obradors i tallers on aprèn a fer models, motllos i fins hi tot escultures de guix i fang, tot aquest coneixement l’aplicarà en les seves maquetes i projeccions tridimensionals que utilitzarà com a plànols de les seves obres arquitectòniques experimentals. En un obrador d’un tal Eudald Puntí, Gaudí aprèn l’ofici de fuster, forjador, terrisser i vidrier. Així poc a poc es va forjant la fama de manetes i ja mai li faltarà la feina en una barcelona que no parava de créixer.

Durant l’any 1878, el mateix de la seva graduació, ja estava realitzant diversos encàrrecs. Un d’ells era una vitrina per la guanteria d’Esteve Comella del carrer d’Avinyó, destinada a la Exposició Universal de Paris d’aquell mateix any. Un Eusebi Güell fascinat pel disseny modernista, funcional i estètic d’aquella vitrina de forja i vidre, es posa en contacte amb Gaudí per encarregar-li els disseny d’uns mobles litúrgics per la capella-panteó del Palau de Sobrellano a Comillas. Encàrrec destinat al Marques de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, que es realitzarà als tallers d’Eudald Puntí. A partir d’aquí comença el mecenatge d’Eusebi Güell que després d’encarregar-li varius projectes pel seu sogre acaba fent-lo el seu arquitecte de confiança, encarregant-li projectes personals com el Palau Güell a la Rambla dels Caputxins, les bodegues Güell al Garraf i els Pavellons de la Finca Güell a Pedralbes, entre d’altres.

Gaudí es un artista que experimenta i posa a prova tant com pot el seu talent. D’aquesta manera es torna un pioner en la construcció. Passa per diferents etapes, començant per imitar diferents estils com l’oriental, el gòtic, el modernista i ja en la etapa final en un estil propi naturalista en que intenta imitar les formes nobles de la natura, com podem veure al Parc Güell, als Jardins de Can Artigues a la Poble de Lillet o La Pedrera. Entra en aquest estil propi començant a aplicar la seva teoria; imitar les formes de la natura per la obra arquitectònica. Gaudí troba inspiració en la abundància de formes de la natura, com per exemple en joncs, canyes o ossos. Ell mateix deia; no existeix millor estructura que un tronc d’arbre o un esquelet humà. Aquestes formes son a l’hora funcionals i estètiques. I Gaudí ho aplica amb gran saviesa, adaptant el llenguatge de la natura a les formes estructurals de la arquitectura. Tot això es tradueix aplicant formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l’hiperboloide, l’helicoide i el conoide. Les superfícies reglades són formes generades per una recta, denominada generatriu, en desplaçar-se sobre una línia o diverses, denominades directrius. Gaudí assimilava la forma helicoïdal al moviment, i la hiperboloïdal a la llum. Ell deia el següent sobre les superfícies reglades:

Els paraboloides, hiperboloides i helicoides, variant constantment la incidència de la llum, tenen una riquesa pròpia de matisos, que fan innecessària l’ornamentació i fins al modelatge.

Un altre dels elements introduïts en l’arquitectura per Gaudí és la corba catenària o arc parabòlic. Gaudí havia estudiat en profunditat la geometria quan era jove, llegint nombrosos tractats sobre enginyeria que lloaven les virtuts de la utilització de la corba catenària com a element mecànic, que no obstant això llavors només s’usava en la construcció de ponts suspesos. Gaudí va ser el primer en utilitzar aquest element en l’arquitectura comuna. La utilització d’arcs parabòlics en obres com la Casa Milà, el Col·legi de les Teresianes, la capella de la Colònia Güell o la Sagrada Família permet a Gaudí dotar les seves estructures d’un element de gran resistència, ja que la catenària distribueix regularment el pes que suporta, sofrint únicament forces tangencials que s’anul·len entre elles.

La recerca de noves i originals solucions estructurals va tenir la seva culminació entre els anys 1910 i 1920, quan va experimentar de forma pràctica totes les seves investigacions en la seva gran obra, la Sagrada Família. Gaudí va concebre aquest temple com si fos l’estructura d’un bosc, amb un conjunt de columnes arborescents dividides en diverses branques per sustentar una estructura de voltes d’hiperboloides entrellaçades. Les columnes les va inclinar per rebre millor les pressions perpendiculars a la seva secció, a més, els va donar forma helicoïdal de doble gir (dextrogir i levogir), com en les branques i troncs dels arbres. Aquesta ramificació crea una estructura avui denominada fractal que, juntament amb la modulació de l’espai, que el subdivideix en petits mòduls independents i autosustentables, crea una estructura que suporta perfectament els esforços mecànics de tracció sense la necessitat d’utilitzar contraforts, com requeria l’estil gòtic. Gaudí va aconseguir així una solució racional i estructurada, perfectament lògica i adaptada a la naturalesa, creant al mateix temps un nou estil arquitectònic, original i senzill, pràctic i estètic.

Del caràcter de Gaudí i de las seva vida privada se sap més aviat poc, era un home solter, solitari i auster dedicat a la seva obra. Especialment en els últims anys de la seva vida viu sol a una casa de la colònia Güell i es dedica plenament a la construcció de la Sagrada Família on, si cal, passa la nit en una habitació que te al mateix taller on treballa. Es diu que era un home molt religiós i que anava a missa cada dia, però això es quelcom que li ve de gran, en tot cas de jove no manifestava la seva religiositat anant a missa. Com es pot veure reflectit en el seu treball, amb la madures es va obrint cada cop més a la mística, adquirint una religiositat molt propera a la Ordre Franciscana. En realitat es un home de camp, de família de menestrals i fidel als seus orígens. De fet, quan comença a fer-se un nom hi arriba a haver qui l’acusa d’anticlerical, només pel fet de freqüentar el ara extint Cafè Pelai del principi de les Rambles, lloc habitual de trobada d’intel·lectuals i artistes de la ciutat, entre els que hi havia de tots colors, especialment catalanistes. Gaudí és un home capaç de relacionar-se amb tots els estrats socials, és un home eclèctic i aparentment contradictori. En la seva joventut pren contacte amb moviments socials obrers vinculats al socialisme utòpic i comença un projecte de construcció de La Cooperativa Obrera Mataronense que acabarà sense finalitzar. Es deixa el projecte a mig construir amb el testimoni de la nau on Gaudí per primera vegada utilitza l’arc catenari. Conforme es va creant la seva fama, comença a prendre contacte amb la alta burgesia catalana, per la que treballarà fent algunes de les seves grans obres, però amb la que mai s’avindrà ni combregarà, el seu cor, les seves maneres i costums son amb la gent de camp. La seva distancia amb la burgesia s’acaba definint amb l’enamorament no correspost de Josefa Moreu. Filla de família rica e il·lustrada, acostumada als refinaments de la burgesia, rebutjar la proposta de matrimoni de Gaudí. Tot i que coneix, agrada i comparteix la seva intel·ligència, no passa el mateix amb les seves costums. Els refinaments de la burgesia son cosa estranya per en Gaudí.

La seva vida familiar és plena de tragèdia, els seus pares arriben a tenir cinc fills dels quals dos moriran tan joves que Antoni, el petit, no els arribarà a conèixer. Tan la germana gran com ell neixen amb la salut delicada. Antoni passarà una joventut solitària i retreta a causa de problemes reumàtics que l’acompanyaran tota la vida. Francesc, el germà d’un any més gran, que semblava ser la promesa de la família, mor de forma sobtada i de causa desconeguda pocs anys després de llicenciar-se. Dos mesos després mor la mare amb 63 anys, apenada i afligida per la mor del fill.

Des de aleshores l’Antoni viurà en companyia del pare. Els queda només la germana gran, la Rosa, que mal casada amb un músic bohemi i massa bevedor, aviat la abandona amb una filla, la Rossita. Abandonada, apenada i malaltissa, acabarà morint als 35 anys, deixant una filla òrfena de tres anys, de la que es farà càrrec el tiet Antoni. El pare, la neboda i l’Antoni viuen junts a un pis de barcelona, fins que Gaudí compra la casa de la colònia Güell, on ara hi ha el museu Gaudí. Poc després de traslladar-se, mor el pare als 93 anys. Tot i ser una mort anunciada, Gaudí amb 57 anys, sent el pes d’haver perdut un amic infatigable i company de moltes batalles, l’únic que l’ha acompanyat durant tot aquest temps. A partir d’aquest moment passa per hores baixes on la salut passa factura, fins al punt d’arribar a pressentir la mort, al juny de 1911 fa un testament d’últimes voluntats  d’avant notari. Però encara sobreviurà a la seva neboda que morirà el 11 de gener de 1912, als 36 anys. Segons Joan Bassegoda, es durant la tardor d’aquest any 1911, en que el fantasma de la mort rondava a un Gaudí envellit i convalescent, que fa el primer dibuix i esbós del que serà la façana de la Passió del Temple de la Sagrada Família. Dibuix que en paraules de J. Bassegoda es descriu; “el dramatisme de la façana, que commemora la Mort de Crist, dibuixada per algú que creia haver vist la mort amb els seus propis ulls”.

Gaudí mor al 73 anys, dos dies després de ser atropellat per un tramvia a la Gran Via entre els carrers Girona i Bailèn. Amb roba vella i esparracada el confonen amb un captaire, no porta documentació i no tenen forma d’identificar-lo. El traslladen al Hospital de la Santa Creu de Barcelona, on morirà dos dies després de l’accident. Únicament  duia a sobre en una butxaca de la americana un grapat de panses i cacauets, a l’altre butxaca un exemplar rebregat dels Evangelis.