Gràcies a les troballes arqueològiques de la dinastia Shang (1766-1046 a.C.), s’han pogut realitzar estudis sobre valuoses peses oraculars amb inscripcions precises que detallen procediments i comentaris als resultats de les consultes. Gràcies aquests estudis se sap que a la xina del neolític ja existia una pràctica endevinatòria. Consistia en sotmetre al foc els ossos d’animals que havien estat sacrificats com a ofrena de forma ritualista, per després interpretar les marques que el foc imprimia. Quelcom semblant a pràctiques conegudes a occident amb les vísceres dels animals sacrificats als deus.
A partir de l’era del bronze xinesa, amb la formació de les primeres dinasties reials, aquests rituals d’endevinació es perfeccionen fins a constituir-se en un dels aspectes més importants de l’activitat reial, donant origen a una verdadera ciència divinatòria que es tornarà privilegi d’escoles d’especialistes. Aquests constituiran un cos d’escrivans que essent al mateix temps sacerdots i erudits crearan els primers registres emprats per la historiografia xinesa.
Amb el perfeccionament de la tècnica es comença a utilitzar la cuirassa ventral de la tortuga per sotmetre aquesta al foc e interpretar les marques que en resulten. Aquestes peses es guardaven amb anotacions i explicacions minucioses. D’aquesta manera formaven un arxiu al qual podien consultar en tal de perfeccionar els mètodes d’endevinació. Es calcula que a partir de l’any 1.000 a. C. es comença a generalitzar aquesta pràctica, més de 20.000 peses oraculars s’arriben a trobar al jaciment de la ciutat de Anyang província de Henan, lloc on es creu va ser la última capital de la dinastia Shang, precursora de l’edat del bronze xinès. Aquestes peces formaven part dels arxius reials, doncs ja des de els seus orígens estan en estreta vinculació amb l’activitat política i els seus procediments com una sort de ciència governamental.
Molt vinculada a l’activitat reial, l’endevinació s’aplica al culte dels avantpassats i de les divinitats, expedicions militars, nomenaments de càrrecs, convocatòries a les corts, construcció de ciutats, campanyes agrícoles i meteorologia, malalties, viatges, somnis, naixements, caràcter fast i nefast de la dècada venidora o immediata.
Gracies a la labor d’aquest sacerdots escrivans apareixen les primeres formes d’escriptura, sistemes de comptes i calendaris. Però l’incert origen del I Ching es podria remuntar molt abans de la creació de l’escriptura, de fet hi ha hagut intents de relacionar els hexagrames amb les primeres formes d’escriptura ideogràfica, però no hi ha més que una aparent similitud amb algun ideograma antic. De fet un hexagrama és també una forma de representa una idea o concepte de manera gràfica i podria estar relacionat amb l’origen de l’escriptura ideogràfica xinesa com molts afirmen, però realment l’origen dels hexagrames si és molt pròxim o simultani en el temps a l’origen de l’escriptura, cosa que no sabem del cert, no és creat per un mateix fi. La finalitat dels hexagrames és des de un principi, representar gràficament les lleis naturals que governen la vida, i probablement a traves d’elles una pràctica divinatòria. Son aquestes lleis naturals que governen la dinàmica perpetua de canvi i mutació que fan possible la facultat de preveure i anticipar esdeveniments del mon natural, no nomes pel seu caràcter cíclic i repetitiu que els fan previsibles, sinó per que hi ha una llei fixa e immutable que marca un sentit i una direcció que guia la dinàmica de la mutació perquè no entri en caos, de la mateixa manera que l’eix d’una roda permet el moviment rotatori amb harmonia i control.
Es a dir, els hexagrames son la representació gràfica d’aquestes lleis immutables que permeten conduir en ordre i harmonia els processos cíclics i mutables de la vida. D’aquí la seva virtut oracular. Aquesta virtut esdevindrà també sapiencial després d’un procés de refinament en la interpretació del seu significat. Tot i que diferents interpretacions i usos dels hexagrames han estat presents al llarg de la historia, la major part han estat descartades, la tendència en la erudició xinesa ha estat tornar de nou als clàssics originals del Rei Wen i el Duc de Zhou i a als comentaris i anotacions de Confuci. Les traduccions que disposem avui dia al mon accidental parteixen d’aquestes fons clàssiques.
Donant una ullada al origen històric dels hexagrames, segons la literatura tradicional xinesa, trobem que son quatre sants de la més remota antiguitat els responsables de crear el sistema actual que composa el I Ching, amb les seves diferents aportacions en diferents èpoques. Aquests son en ordre cronològic, Fu-Hsi, el Rei Wen, el Duc de Zhou y Confuci.
Fu-Hsi és una figura mítica que representa el creador de la cultura en la era neolítica, se li atribueix la creació de l’escriptura, l’art de la caça, la pesca i la cuina a més de la creació dels vuit trigrames, o Bagua, que estan en l’origen i la base dels hexagrames. Aquest origen ens remunta a una antiguitat que sobrepassa la memòria històrica i que lligaria en un mateix moment la creació de l’escriptura i els trigrames primaris, segons la llegenda i el mite. Per a més misteri els noms originals dels vuit trigrames primaris, no apareixen més que associats a ells mateixos, raó per la qual s’ha arribat a especular amb l’origen forà dels trigrames.
Sigui com sigui, a Fu-Hsi se li atribueix la creació dels vuit signes primaris, o trigrames, representats en un ordre concret, anomenat ordre del cel anterior o premundà. La principal característica d’aquest ordenament dels trigrames es la seva disposició en oposicions harmòniques, seguint el plantejament bàsic de la polaritat binaria. Aquesta ordre premundà, vindria a representar la disposició de les forces que mouen la vida en l’estat previ a la manifestació.
Més endavant, en els textos posteriors del Rey Wen i el Duc de Zhou, apareixen els trigrames ordenats de forma diferent, anomenat del ordre mundà o cel posterior, representa l’estat de les forces que governen la vida en la manifestació terrenal.
Es en els textos atribuïts al Rey Wen i al Duc de Zhou, on apareixen per primera vegada els hexagrames tal i com els coneixem, però els seus textos originals s’han perdut. Els textos més antics que s’estudien avui dia son aproximadament d’un segle anterior a Confuci. Es creu que els textos originals que acompanyarien als hexagrames eren més breus, en forma d’un petit vers poètic com al·legoria de la imatge (idea) que representa cada hexagrama junt amb algun comentari aclaridor o explicatiu de conceptes. Aquestes al·legories formen allò que en el llibre s’anomena la imatge. Amb els temps s’hi van afegir els dictàmens com a element esclaridor de la consulta divinatòria. I posteriorment multitud de comentaris que busquen facilitar la interpretació aclarint conceptes. En una part d’aquests comentaris s’atribuiria la participació de Confuci, son textos de valor històric i conceptual, però la seva autoria en molts casos és incerta.
La base més elemental dels hexagrames son les línies en les seves dues versions; partida Yin i sencera Yang. Aquest element primari fa pensar en una possible forma oracular simple en base a preguntes que només obtenen com a resposta un sí o un no.
Però també és una forma de representar la cosmogènesis. Tal com es diu al Ta Chuan capítol XI, nº5.
Por eso existe en las Mutaciones el gran comienzo original (T’ai Chi). Éste engendra las dos fuerzas fundamentales. Las dos fuerzas fundamentales engendran las cuatro imágenes. Las cuatro imágenes engendran los ocho signos.
En el capítol XII, nº2, s’escriu aquests comentari en forma de diàleg;
Dijo el Maestro: “La escritura no puede expressar las palabras totalment. Las palabras no pueden expresar los pensamientos totalmente.”
¿De modo que no puede verse, entonces, los pensamientos de los santos y sabios?
Dijo el Maestro: ”Los santos y sabios establecieron las imágenes con el fin de expresar totalmente sus pensamientos; representaron signos con el fin de expresar totalmente lo verdadero y lo falso. Luego agregaron además juicios y así pudieron expresar sus palabras totalmente.”
S’ha de tenir en compte a l’hora de llegir aquests textos que el llenguatge emprat és molt específic i diferent al que la majoria de nosaltres estem acostumats. Un hauria de tractar d’ubicar-se en el context en que eren escrits. És impossible no passar pel filtre de valors i creences que formen la nostre visió del mon, en base a la nostre cultura. Per això sovint s’escola el concepte de Deu en les traduccions occidentals d’aquests tractats, sobretot quan les traduccions venen de la mà de religiosos. Però s’ha de fer notar que en el context cultural de la xina tradicional no existeix tal concepte, al menys no com l’entén la cultura judeo-cristiana. Tot i les seves aparences, en la cosmogonia del I Ching hi ha una aproximació a la natura a l’hora de trobar un sentit a les coses, entreteixint el mon físic i el metafísic en un tot indissoluble i palpable en la vida quotidiana, que fa totalment innecessària la presencia de cap Deu absolut.
Pot ser per això la menció de Deu al final del poema de Jorge Luis Borges dedicat a la traducció del I Ching de Richard Wilhelm, que aquí us copio.
“I King”
El porvenir es tan irrevocable
Como el rígido ayer. No hay una cosa
Que no sea una letra silenciosa
De la eterna escritura indescifrable
Cuyo libro es el tiempo. Quien se aleja
De su casa ya ha vuelto. Nuestra vida
Es la senda futura y recorrida.
El rigor a tejido la madeja.
No te arredres. La ergástula es oscura,
La firme trama es de incesante Hierro,
Pero en algún recodo de tu encierro
Puede haber una luz, una hendidura.
El camino es fatal como la flecha.
Pero en las grietas esta Dios, que acecha.
Jorge Luis Borges
Astrología Psicológica y Diseño Humano 