El I Ching, introducció i context històric

El I Ching és tradueix com el llibre dels canvis o les mutacions. És un llibre de coneixement molt antic, els primers registres escrits que en donen fe son del 1.200 a.C.. El seu contingut es basa en el codi dels hexagrames, al qual se l’hi suposa la virtut de condensar informació sobre els cicles de la vida i el procés vital del ser humà. L’ús i la interpretació del llibre, en aquells temps, sempre ha anava de la mà de savis erudits o sacerdots investits de poder i envoltats de cerimònies rituals màgic-religiosos. És per això que aquest llibre te dues vessants, una sapiencial i un altre oracular.

No sabem si va començar sent un llibre sapiencial que derivà després en un llibre oracular o a la inversa. Sembla que els entesos aposten més per la versió que diu va néixer sent un llibre oracular que posteriorment es transformà en llibre sapiencial, ja que de les pràctiques oraculars, semblants a les que es practiquen amb el llibre, son conegudes de molt abans. Però importa realment això ara? Cap la possibilitat que neixes sent ambdues coses? Sigui com sigui, a mi m’agrada pensar que va néixer dotat amb les dues qualitats.

El I Ching composa una cosmogonia de la que es nodreix la filosofia tradicional xinesa. Es per això font d’inspiració de filòsofs com el mític Lao Tse o el llargament venerat per la seva doctrina d’estat Confusi. Aquests dos grans savis, junt amb molts d’altres menys coneguts, configuren la base de la filosofia tradicional xinesa. El mític Lao Tse s’inspira en el I Ching per escriure el famós Tao Te Ching o camí de la virtut, don sorgirà la corrent filosòfica del Taoisme;

 “L’ètica taoista fa èmfasi en les Tres joies del Tao, que són: moderació, compassió i humilitat. Mentre el pensament taoista se centra generalment en la natura, en la relació entre la humanitat i el cosmos (天人 相应), la salut i la longevitat i, també, en el wu wei (acció enfront de la no-acció). L’harmonia amb l’Univers, o la font del mateix Tao, és l’objectiu, el referent de moltes directrius i pràctiques taoistes.” ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Taoisme )

Confuci crea amb la seva filosofia un conjunt de doctrines vinculades a la política i la moral que apunten a crear una reforma sòcio-cultural dins del seu temps (551-479 aC). Volia integrar les antigues tradicions dins d’un conjunt de doctrines destinades a formar un cos de funcionaris d’Estat i unes regles de conducta i convivència que facilitessin la harmonia en la vida social des de l’Estat. Aquest tipus de conductes haurien de ser exemplificades pels mateixos governants i funcionaris, en virtut de la bona organització i administració de l’Estat i del poder e influencia que exerceixen.

“Encara que el confucianisme va arribar a ser la ideologia oficial de l’Estat xinès, mai ha existit com una religió establerta amb una església i un clergat. Més que crear una nova religió, Confuci va intentar la recuperació dels rituals i valors ancestrals xinesos de cara a al reforma moral de al societat en la que va viure. Els erudits xinesos van lloar a Confuci com a gran mestre i savi, però mai el van adorar com un déu. Confuci tampoc no es va proclamar a si mateix una divinitat. A diferència d’altres tradicions, els temples erigits en honor a Confuci no eren llocs on grups organitzats es reunien per lloar-lo, sinó edificis públics dissenyats per a cerimònies anuals, en particular l’aniversari del filòsof. Diversos intents per divinitzar Confuci i guanyar prosèlits al confucianisme van fracassar a causa de la naturalesa secular de la seva filosofia.

Aquest pensament es va formar durant un llarg període que abasta les èpoques de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents (segles VII al III aC). Quan la Xina va ser reunificada pel Primer Emperador Qin (221 aC), ja era una doctrina perfectament formada i definida, amb molts seguidors i un gran corpus textual. El confucianisme sobrevisqué la seva supressió durant la dinastia Qin, en la qual es van cremar obres i es van assassinar mestres confucians, gràcies en part al descobriment d’obres clàssiques ocultes a les parets de la casa d’un erudit.

Amb la dinastia Han (202 aC -220 dC), el confucianisme pren el cos d’escola filosòfica i impregna tots els àmbits de la vida xinesa; l’estudi de les obres clàssiques del confucianisme es va convertir en la base del sistema d’exàmens imperials i del pla educatiu…” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Confucianisme)

Tots dos utilitzen els principis del I Ching com una sort d’inspiració ètica i moral. Al mateix temps que nodreix els principis cosmològics, que el I Ching configura, com a rerefons de la cultura tradicional xinesa.

El I Ching es la base de tota una cultura mil·lenària que a demostrat la seva solidés, mantenint viu el fil conductor de la tradició ancestral. Una tradició cultural que a suportat la prova de l’exili, la posterior repatriació i conseqüent adaptació a les formes modernes i occidentalitzades de l’actual República Popular Xinesa.

Abans dels esdeveniments de transformació sòcio-cultural del segle XX, l’escàs contacte amb l’exterior feia que la cultura xinesa fos una gran desconeguda, plena de misteris i víctima de tota mena d’adjectius excèntrics i males traduccions. Molts d’aquests misteris es van desvelant avui dia gràcies a nous estudis i al major accés al flux d’informació. Tot i així la cultura tradicional xinesa no deixarà de ser mai una font de misteri que alimenta l’aventura del saber. Amb l’I Ching entre els seus més grans misteris.

Com ens explica el sinòleg Richard Wilhem en la introducció a la seva traducció del I Ching, la disposició i ordre del llibre pot ser molt variada en les edicions xineses. Es a dir no hi ha un ordre fixe, però inclús en els hexagrames l’ordre de disposició i correlació pot ser mol variada. L’ estudi d’interpretació i traducció del llibre s’ha fet des de la base lingüística i ens dona a entendre que les variacions responen a diferents interpretacions en diferents contextos històrics. I així es, però cal apuntar també a les  propietats aritmètiques i geomètriques dels hexagrames, al meu entendre encara misterioses. El seu principal caràcter més significatiu, és un llenguatge simbólic i misterios que com a codi binari condensa i codifica informació que pot ser ordenada i correlacionada de diferent forma. Entre les quals tenim ara la forma que ens proposa el sistema de Disseny Humà. Aquestes propietats matemàtiques dels hexagrames són l’autèntic misteri per descobrir.

La significació simbòlica de cada hexagrama ja està determinada, el Disseny Humà no s’aparta del significat que veiem en les traduccions occidentals com la de Richard Wilhem, només reinterpreta utilitzant un llenguatge actualitzat, sense apartar-se de la significació essencial. Amb l’afegit de que amplia i clarifica el significat de les línies que composen els hexagrames, aportant una nova rellevància amb les seves matisacions de significat en la temàtica arquetípica de cada hexagrama.

Com a codi simbòlic de la vida humana, la temàtica del I Ching es molt amplia. En la mesura que sigui possible, seguiré introduint articles relacionats, en un llenguatge planer, que facilitin l’enteniment de les dinàmiques del ser. O com es diu en el sistema del DH,  les mecàniques del Maya.